Sensacions de Patum
Ahir va ser un dia màgic per a la Cobla Berga Jove. Fer una cosa per primera vegada sempre és especial; igual que ho va ser el dia del nostre primer concert o la primera audició al carrer… Ahir, 29 de maig de 2016, diumenge de Patum, la Cobla Berga Jove vam actuar a casa nostra de la millor manera que podíem fer: per primer cop, vam actuar durant les festes de la Patum.
Fent balanç
Avui tot just fa un any, a dos quarts de nou del vespre al Pavelló de Suècia de Berga sonaven les primeres notes d’Empordanesa,sardana de qui ha estat un dels grans puntals de la música per a cobla, Joaquim Serra i Corominas. Aquesta peça obria un concert que passarà a la història de la Cobla Berga Jove com la nostra primera actuació oficial en públic. Fou un concert en col·laboració amb l’ANC de Berga, on, a part de repertori simfònic de música per a cobla es van poder escoltar grans monuments intemporals de la sardana com són la celebradíssima Juny de Juli Garreta o La Santa Espina d’Enric Morera.
I tal dia va fer un any
Com a bons berguedans ens vam reunir en un bar. Fèiem un cafè tot parlant-ne. Com, perquè i de quina manera – ens preguntàvem, tot i que la idea era força clara. Una cobla, jove i amb ganes de menjar-nos al món (lògic i normal a aquestes edats, com si jo fos tant vell) preparada per sortir a la llum. Però aquesta idea no va sorgir del no-res, evidentment. L’Assemblea Nacional Catalana va encarregar a uns quants que fessin una cobla per tocar quatre sardanes a la Plaça Sant Joan, on ells hi realitzaven un acte. Es van buscar músics, es va tocar i les sensacions van ser molt bones. Doncs pit i collons, ho tirem endavant.
Una big band a la catalana
Molt s’ha escrit –i parlat- últimament sobre la cobla fora de l’àmbit purament sardanístic, ja sigui en mitjans escrits o bé en forma de col·loquis i debats. Amb aquest article, m’agradaria anar una mica més enllà: la música moderna dins el món de la cobla. Artistes de la talla de Roger Mas, Obeses o la Companyia Elèctrica Dharma han incorporat la cobla en algun dels seus treballs, però segurament han passat força desapercebuts els Esclats per a cobla i piano jazz trio de Manel Camp o bé La Llegenda de Sant Jordi també per a cobla i trio de jazz de Lluís Vidal.
Afanyi’s, que vaig tard
En l’últim article intentava explicar-vos, a grans trets, què veu un músic de Cobla quan té el privilegi d’assistir a una missa qualsevol, un dia qualsevol i a un lloc qualsevol. Sembla ser que l’experiència (poca, en el meu cas) redactada de forma grotesca fa certa gràcia. No et fa molt riure però tampoc et fa llastimeta. Per manca d’originalitat aprofitaré el mateix punt de vista, en una escena, però, molt diferent, que us posarà en la pell del músic. Més quotidiana i participada que l’ofici, més nostrada, més de poble. L’audició de sardanes.
Senyor, tingueu pietat
Quan ets músic de cobla, la rutina pot esdevenir de motor sobretot al llarg de l’estiu. Hi ha un esdeveniment, però, que pot resultar entretingut: Diumenge, deu del matí, la capella més perduda de Catalunya.
La cobla? Què és això?
Aquesta és la pregunta que més vegades m’han fet cada vegada que he explicat a alguna persona no molt endinsada en el món de la música (i malauradament, fins i tot alguna persona amb estudis musicals). Tot comença amb una conversa típica, “Hola que tal, tot bé?” “Sí, l’altre dia vaig anar a tocar amb la cobla.” Aquí entra en acció la famosa frase. En un principi podria semblar que la persona amb la qui estic parlant s’interessa i té curiositat, i realment així és.
